Avui s’ha produït un fet històric en el llarg combat existent i no resolt entre Catalunya i l’Estat espanyol. El congrés dels diputats acaba d’aprovar la llei d’amnistia per a tots els qui són perseguits per defensar la independència de Catalunya, sigui des de les institucions i les organitzacions polítiques, sigui des del carrer i la societat civil. El que li dóna el caràcter històric són tres circumstàncies concretes:
Que en més de 45 anys és la primera vegada que es concedeix una amnistia per raons polítiques.
Que fins fa menys d’un any, el partit que governa Espanya s’hi negava en rodó i la descartava de manera contundent.
I, sobretot, que aquesta és la voluntat dels catalans expressada a través del seu Parlament que, com es reconeix a l’acord de Brussel·les, “representa legítimament el poble de Catalunya”.
Allò que fa possible que avui el Congrés espanyol hagi votat a favor d’aquesta llei no és, per tant, ni la voluntat dels partits espanyols, ni la d’una part minoritària de la societat catalana. Ha estat la voluntat tossuda del poble de Catalunya de fer respectar les seves decisions, allò que alguns definim com mantenir la posició, allò que permetrà tornar a la política el que no n’havia d’haver sortir mai. I això ens ensenya que, per més que costi temps i incomprensions, cal mantenir la posició i saber aprofitar les oportunitats. Això no està exempt de sacrificis i incerteses; alguns de nosaltres portem més de sis anys i mig vivint a l’exili, sense poder ser al costat dels nostres ni poder fer una vida completament normal i lliure. D’altres porten al damunt des de fa sis i set anys l’estigma de la persecució judicial, la marca dels assenyalats pels poders de l’Estat, inclosos els seus principals partits. Milers de represaliats durant anys en processos inflats, de caràcter penal, administratiu o comptable, que han vist afectada la seva vida i la seva llibertat simplement perquè eren simpatitzants del moviment independentista. Gent que …

[2024-05-30 16:06 UTC]