L’article 2 de la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà del 1789 diu que els «drets naturals i imprescriptibles de l’home són la llibertat, la propietat, la seguretat i la resistència a l’opressió». Hi ha moltes maneres de resistir-hi, i quan l’adversari és molt poderós cal prendre moltes precaucions. Dijous jo volia ser al Parlament, per exercir els meus drets polítics. Era l’objectiu de tornar de l’exili, sabent que un cop dins del Parlament es faria molt difícil –però no impossible-- de sortir-ne lliure. Ho vam arriscar tot per poder-hi ser, i us asseguro que no va ser una operació senzilla. El gener del 2018 teníem una operació semblant per entrar sense ser detectats i intentar anar a la presa de possessió si es produïa la investidura.
Jo mai no he volgut facilitar la meva detenció. Molta gent em demanava que no em posés en risc. Però jo vaig decidir assumir el risc i el cost que podia comportar a canvi de poder entrar i parlar al Parlament. El que no tenia cap sentit era anar a una detenció segura sense poder ni tan sols entrar al Parc de la Ciutadella. Era una forma de deixar-me detenir sense poder prendre la paraula, és a dir, de lliurar-me voluntàriament de manera gratuïta. I això hauria estat considerat un sacrifici inútil, perquè ho hauria estat.
Per això vaig decidir intentar impedir la meva detenció. Si no m’havien deixat parlar, jo no els havia de deixar-me detenir. Així de clar. Assumia que l’operació era pràcticament impossible, i que els costos serien enormes si fracassava. Però era l’única manera que el risc i el sacrifici tinguessin sentit, sobretot si sortia bé. I va sortir bé, per molts factors que ara no cal detallar i que durant molt de temps no podrem explicar.
És exercir el dret a resistir-se a l’opressió. I que uns jutges es neguin a aplicar lleis aprovades pel Congrés és opressió.

[2024-08-10 19:16 UTC]